Una reflexión de Judith Beltrán
Esta lectura forma parte de la sección "Lecturas de domingo" de Espacio Rebeldía, y es posible gracias a la participación de nuestras colaboradoras y traductoras. Está disponible en castellano, euskera, y català.
—¿Yo desenchufé la plancha?
Esa era una pregunta que surgía en el coche cada vez que salíamos a dar una vuelta. Primero era mi abuela. Ya no disfrutaba del viaje por no recordar si la había desenchufado o no. Luego empezó a hacerlo mi madre. Algunos días dimos la vuelta para que lo comprobara y se quedara tranquila. Pero un día fui yo la que pensó:
—¿Yo desenchufé la plancha?
Y di la vuelta y subí a mi casa y comprobé que, efectivamente, la plancha estaba desenchufada. Yo, que siempre me había reído de mi madre y de mi abuela. Yo, que siempre había dicho que cómo podía alguien no acordarse de si la plancha estaba desenchufada o no. Pero ese día en el camino de vuelta imaginé catorce escenarios diferentes en los que mi casa acababa consumida por las llamas por culpa de la plancha. Y a este pensamiento se le sumaron otros.
—¿Yo apagué la vitrocerámica?
—Dios mío, ¿habré cerrado la llave del gas?
—¿Habré dejado el horno encendido?
A día de hoy ni mi abuela, ni mi madre ni yo hemos dejado nunca la plancha enchufada, la vitrocerámica encendida, la llave del gas abierta o el horno encendido. Pero la posibilidad nos atormenta. ¿Por qué? Nunca he visto a mi hermano ni a mi padre preocupados por ello. Claro que no, porque no forma parte de su universo. Aquel que no plancha no se tiene que preocupar de dejar la plancha enchufada, y aquel que no cocina nunca dejará el horno encendido. Lo que yo pensaba que era un miedo irracional de mi madre y de mi abuela resultó ser el pensamiento más racional que haya pasado por mi mente.
Siempre he sabido que existía un cosmos que compartía con las mujeres de mi familia y que era ajeno a los hombres de la casa. Pero no comprendía exactamente de qué estaba conformado. Hoy sé que el miedo a dejar la plancha enchufada es parte de la herencia que me han dejado las mujeres de mi familia, y sé que ese miedo procede del cansancio de sobrellevar el peso de la familia y del hogar, del miedo a no ser la mujer perfecta y de la preocupación a cometer un error fatal. Porque para un trabajo que tenemos, tenemos que hacerlo bien.
El fenómeno de la plancha desenchufada supone una muestra más de ese corpus colectivo de miedo, terrores, preocupaciones y quebraduras de cabeza que componen la herencia inmaterial que pasa de madres a hijas y que es invisible a los hombres.
– Jo he desendollat la planxa?
Aquesta era la pregunta que sorgia en el cotxe cada vegada que sortíem a donar una volta. Primer era la meva àvia. Ja no gaudia del viatge per no recordar si l’havia desendollat o no. Després va començar la meva mare. Alguns dies, donàvem la volta perquè ho comprovés i es quedés tranquil·la. Però un dia vaig ser jo la que va pensar:
– Jo he desendollat la planxa?
I vaig donar la volta i vaig pujar a casa meva i vaig comprovar que, efectivament, la planxa estava desendollada. Jo, que sempre m’havia rigut de la meva mare i de la meva àvia. Jo, que sempre havia dit que com podia algú no recordar si la planxa estava desendollada o no. Però aquell dia, en el camí de tornada, em vaig imaginar catorze escenaris diferents en els quals casa meva acabava consumida per les flames per culpa de la planxa. I a aquest pensament se li van sumar altes.
– Jo he apagat la vitroceràmica?
– Déu meu, he tancat la clau del gas?
– He deixat el forn encès?
A dia d’avui, ni la meva àvia, ni la meva mare ni jo hem deixat mai la planxa endollada, la vitroceràmica encesa, la clau del gas oberta o el forn encès. Però la possibilitat ens turmenta. Per què? Mai he vist al meu hermà ni al meu pare preocupats per això. Clar que no, perquè no forma part del seu univers. Aquell que no planxa no s’ha de preocupar de deixar la planxa endollada, i aquell que no cuina mai deixarà el forn encès. El que jo pensava que era una por irracional de la meva mare i de la meva àvia, va resultar ser el pensament més racional que hagi passat per la meva ment.
Sempre he sabut que existia un cosmos que compartia amb les dones de la meva família i que era aliè als homes de la casa. Però no entenia exactament de què estava conformat. Avui sé que la por de deixar la planxa endollada és part de l’herència que m’han deixat les dones de la meva família, i sé que aquesta por prové del cansament i de la preocupació de cometre un error fatal. Perquè, per a una feina que tenim, l’hem de fer bé.
El fenomen de la planxa desendollada suposa una mostra més d’aquell corpus col·lectiu de por, terrors, preocupacions i trencaments de cap que componen l’herència immaterial que passa de mares a filles i que és invisible per als homes.
– Lisaburdina deskonektatu dut nik?
Hori zen buelta bat ematera joaten ginen bakoitzean kotxean azaltzen zen galdera. Lehenengo, nire amona zen. Benetan deskonektatu egin zuen ez oroitzeagatik ja ez zuen bidaia disfrutatzen. Gero, amak egiten hasi zuen. Noiz behinka, ziurtatu zezan eta lasai geratu zezan buelta eman genuen. Baina egun batean, ni izan nintzen pentsatu egin zuena:
– Lisaburdina deskonektatu dut nik?
Eta buelta eman nuen, etxera igo nintzen, eta lisaburdina deskonektatuta zegoela baieztatu nuen. Nik, amonaz eta amaz beti barre egin nuela. Nik, norbaitek lisaburdina deskonektatuta zegoen edo ez ez oroitzea nola izan zitekeen galdetzen nuela. Baina egun horretan, etxerako bidean, lisaburdinagatik nire etxea sugarrez beteta amaitzen zuen hamalau eszenatoki desberdin imajinatu nituen. Eta pentsamendu honi beste batzuk gehitu zioten.
– Bitrozeramika itzali nuen ni?
– Ene, gasaren giltza itxi egin dut?
– Labea piztuta utzi dut?
Gaur egun, amonak, amak edo nik ez dugu inoiz lisaburdina konektatuta utzi, ezta bitrozeramika piztuta utzi, ezta gasaren giltza irekita, ezta labea piztuta utzi. Baina posibilitateak torturatzen gaitu. Zergatik? Ez ditut inoiz nire anaia edo aita horregatik kezkatuta ikusi. Noski ezetz, haien unibertsoaren parte ez delako. Lisatzen ez duenak ez dauka lisaburdina konektatuta uzteagatik kezkatu behar, eta sukaldatzen ez duenak, ez du inoiz labea piztuta utziko. Nire amaren eta amonaren beldur irrazional bat zela pentsatzen nuena, nire burutik pasa den pentsamendu arrazionalena izaten amaitu du.
Betidanik, nire familiako emakumeekin partekatzen nuen eta etxeko gizonekin bat ez zetorren kosmos bat existitzen dela jakin izan dut. Baina, zertaz osatuta zegoen ez nuen guztiz ulertzen. Orain, lisaburdina konektatuta uztearen beldurra, nire familiako emakumeak utzitako oinordetza dela dakit, eta beldur hori, familiaren eta etxearen pisua jasatearen nekaduraz datorrela dakit, emakume perfektua ez izatearen beldurraz eta akats izugarri bat egitearen kezkaz. Izan ere, daukagun lan baterako, ondo egin behar dugu.
Deskonektatutako lisaburdinaren fenomenoak, gizonentzako ikusezina den eta ametatik alabetara pasatzen den oinordetza immateriala osatzen duten beldurraren, ikaren, kezken eta buruhausteen corpus kolektiboaren adibide bada.